El laberint de les girafes

El laberint de les girafes

Feia una calor geològica, com nascuda del magma, inaturable. Refugiats a l’aire condicionat de la casa, havien defugit tot el dia el carrer. Els parts meteorològics prometien un canvi a gregal per l’endemà, que faria baixar els termòmetres dels quaranta graus que sobrepassaven ara. No és que els trenta-cinc foren una cosa excessivament desitjable en abstracte, però en aquells moments els esperaven com un descans.
En el desfici, s’havia acabat ja El laberint de les girafes, una novel•la d’aquelles que es podrien incloure perfectament dins de la tradició de la narrativa catalana actual. Allò que se’n diu el corrent principal del cànon. Obres que ell s’estimava i odiava alhora, però que no el deixaven indiferent i que, el que trobava més interessant, tenien certes peculiaritats que la convertien en una narrativa única. Des de contistes com Monzó o Pàmies fins a Llavina, per exemple, des de narradors com el Palol del Jardí dels set crepuscles a la narrativa circular de Baixauli o Company, des de Teixidor o Jaume Cabré a Jordi Cabré i Alzamora, Bofill & Cia... tot aquell tipus d’obres que l’entusiasmaven i alhora, en moments determinats, li produïen una terrible voluntat assassina envers llurs autors.
El narrador fa constar que ha permès aquesta digressió només per explicar el fet que, després de molts dies de reprendre i abandonar El laberint de les girafes, el nostre protagonista finalment l’ha acabada amb aquesta mateixa sensació ambivalent de meravella amb tocs de voluntat eutanàsica. Però l’ha acabada. Just abans de sopar.
De manera que s’anima a encendre el foc per a torrar i encara, mentre creixen les brases, se’n va a comprar la carn, les cebes tendres, una orada, uns espàrrecs, com també una botella de cava d’Anna de Codorniu, que tenien d’oferta. De vi no n’agafa, però ha posat a refrescar abans d’eixir, un merlot de Nova Zelanda que va comprar l’altre dia per pura curiositat vitivinícola.
Sobreviu a les brases, a l’infern que devora el greix, que endolceix les cebes, que condecora en suor la samarreta. Sobreviu.
En acabant, quan ja tothom dorm i la suor s’ha començat a assecar més per la immobilitat que no perquè la nit siga tendra, decideix que vol banyar-se al mar. A la mar. Que la necessita amb urgència, que ja tarda a arribar. Potser un altre dia aniria en un passeig, des de casa, però ara ho vol ja.
Tan bon punt ix de la cotxera que ja nota com algú el segueix. En aquell moment gairebé li és igual. Podria preferir-ho, fins i tot. Aparca vora la sorra, es treu la samarreta, les sandàlies. Comença a córrer per la voreta. Nota com que algú el segueix. Són mínim dues persones. Ell alenteix el pas. Els altres l’atrapen, l’avancen. Continuen.
Es nota suat. S’endinsa en la mar, que l’acull càlida com un cos d’oli dolç. Es deixa acompanyar per les ones. No nada.
Quan torna enfora, la brisa, tèbia, el refresca en assecar-lo. Camina lent fins al cotxe. No vol tornar a suar. No vol patir mai més, encara que sap que això és del tot impossible. Absolutament.
Arriba al cotxe. Arrenca. Uns altres fars, darrere, l’acompanyen.

Josep Lluís Roig
 

"El sentit d'un final" i "Dies de frontera"

“El sentit d’un final” de Julian Barnes m’ha reconciliat amb un tret que em molesta prou de la narrativa catalana actual: em provoquen urticària els narradors intervencionistes, que es mostren orgullosos al llarg de les pàgines. Em poden agradar les històries contades, fins i tot la manera com són contades, encara que el fet que el narrador es passege per les pàgines com un personatge més però amb la facultat d’intervenir dins la història em recorda el pitjor Pérez Galdós.
Potser la culpa és haver cursat filologia i sóc jo que tinc la mirada deformada. Potser.
Bé, el cas és que a “El sentit d’un final”, monsieur Barnes provoca que el narrador revise contínuament la història que ens conta a partir de les noves dades que obté, de les dades que havia oblidat i ara és obligat a recordar. Així, aquest intervencionisme es converteix en l’eix de la història.
He de reconèixer que també m’ha fet gràcia –sí, m’ha provocat el somriure- la manera com tracta el sexe: amb la voluntat que no siga una cosa seriosa i decisiva, amb voluntat d’un sexe festiu però alhora, en llegir-lo, el lector és conscient que no és així.
Afortunadament, he començat a llegir “Dies de frontera” de Vicenç Pagés Jordà DESPRÉS de Julian Barnes. Perquè aquestes dues característiques que té “El sentit d’un final” han evitat que enviara una carta bomba a l’autor Vicenç: perquè havia llegit “Els jugadors de whist”, una de les millors novel•les catalanes des de la postguerra, i ara no podia amb el narrador de “Dies de frontera”. Que no és tan bona com l’anterior però que, una vegada et deixes portar pel sentit de l’humor del narrador intervencionista, manté el tipus d’escriptura i et captiva... fins que el narrador torna a trencar l’encanteri.
De tota manera, “Dies de frontera” segueix essent recomanable.

-Julian Barnes, “El sentit d’un final”, Angle editorial, 2012.
- Vicenç Pagès Jordà, “Els jugadors de whist”, La Butxaca, 2011.
- Vicenç Pagès Jordà, “Dies de frontera”, ed. Proa, 2014.

Col·laboració per obrir de nou el Teatre del Raval

Demanen col·laboració per obrir de nou el Teatre del Raval de Gandia.

Imprescindible: Editors i poetes, de gira per València i la Safor

Esteve Plantada i Joan duran estaran aquests dies per ací. Com a editors d'edicions Terrícola i com a poetes que són.
Esteve ha diversificat els camins d'accés a la creació i té una veu ben pròpia. Joan Duran s'ha convertit en un dels poetes dens, reflexiu, de referència. Són ben diferents i ben propers, alhora, mostrant-nos els diferents camins vius de la poesia. De la mateixa manera que que l'editorial també ens mostra, només amb tres títols, aquesta diversitat.
Només recomanar insistentment que no us perdeu com a mínim un dels tres actes que són:

-dijous 22 a Ca Revolta, a València, a les 20 h. Teniu la informació sobre l'acte a: https://poesiaperlarevolta.wordpress.com/2014/05/16/terricola-arriba-a-valencia-amb-esteve-plantada-i-joan-duran/

-divendres 23 a la Bilioteca l'Envic d'Oliva (passeig Gregori Maians, 36) presentaran l'editorial i llegiran poemes conjuntament amb Àngels Gregori i Josep Lluís Roig.

- Dissabte 22 al Casal Jaume I de Gandia (C/ Dona Teresa, 2) Joan Navarro presentarà l'últim llibre de poemes de Joan Duran.

I, per acabar, com m'agrada, que parlen els poetes pels seus versos:

Variacions sobre la llum

Aquesta tarda en lloc de no ser,

en lloc d’un temps sense paraula

quan trenca la llum damunt meu;

aquesta tarda en lloc del no-res,

tan èbria d’enrunar-se i escriure’s

al revers dels teus dibuixos

o al llom d’una aigua obscura

i desordenada. Aquesta tarda

que s’agita en els mordents

de la pell, que t’assaja unes ales

per al buit, que crema en noms

impacients i em desterra de tu,

que m’anul·la en tu, que respira

en el zenit d’una sembra de llum

indiferent i que ara ens encara

a aquest no ser de les ales,

a l’etern no ser d’una pell,

al cel de la meva paraula

que descriu, sola, inexacta,

aquesta tarda en què oblidem

que som si alhora ens extingim.

- Joan Duran, "Extrema llum, Pagès editors, 2014.




Tres poemes (amb llops de fons)

Arrossegues un món en cada paraula,
forges ciutats en munts de residus,
ets aquell ca que ja mai no lladra
ni per por ni per gana, soliu i brutal,
estigma del buit: la vida que et sagna.
---------

No hi ha res que et salvi.
Et salva, però, l’instant.
L’instant et fuig, com pres.
Ets pres en aquesta derrota.
No pots esperar eternament,
la fita és fugir amb la idea.
---------

Contingència

Aviat del buit en serem continent
i de l’ahir conducte asprívol,
com el nus d’un llaç que es nega.

No d’ahir, bruts de sobte.

Sovint en trams de fosc
com el crit que ens petrifica,
fruits del no-res de l’ala oest
i d’un cuc gepic que es vivifica
en cada gest de la mentida.

Buits dels buits,
folls en va,
tard com sempre,
mai prou certs.

Ni tu, ni jo,
nosaltres:

existim
i dissimulem.

Per a guarir-nos dels ullals.

- Esteve Plantada

Homenatge trist a Joan Vinyoli

Com t’esperava, m’he demanat, a la màquina,
un cappuccino d’adjectius desafinats.
El vas, menut, que oscil·lava entre el cartró
i el plàstic, vessava. Era calent. Bullia.
Me l’he acabat mentre obria un clàssic Vinyoli
en edició de butxaca. Ell, el de
la set que no s’acaba mai, que havia escrit
memorables versos ànsia, ell, que ja
de vell podia confondre els límits difusos
que hi ha entre l’orgasme i pixar-se. Ara veig
la seua ment closa, presonera d’un cos
que ja no aguanta. Has arribat, amor; jo
no sabia què fer-ne, de les mans: perquè
tenia els dits bruts de la mà dreta i l’esquerra
sostenia el llibre. Tu m’has besat com plou
quan plou amb alegria. Això ha millorat
les coses. Veig com fuig el tren que t’ha deixat.
Pense que és llavors quan no importen certs desastres.
Arribar a vell de sobte no sembla tan
horrible.

- Josep Lluís Roig, "Els dubtes i els glaçons", ed. Perifèric, 2014.

Cada volcà és abans muntanya

En aquest fer que el propi cos sigui l'altre,
el teu,
el desvari em pren
i sóc, sense potser saber-ho,
dièresi de mi.
Dos punts sobre una i.

- "Cada volcà és abans muntanya", El dígrat del desitx - Meritxell Cucurella-Jorba, edicions Terrícola, 2013.

Reconec que abans m'era indiferent, però ara veig amb felicitat com augmenten els libres de temàtica "vital" (en tant que interferències de la vida). Temes com la mort, els naixements,... prenen el lloc que els corresponen. Fóra llarg, ara, enumerar els autors, però se m'ocorren ara, darrerament, llibres d'Iban L. Llop, Txema Martínez Inglés, Amadeu Vidal i Bonafont,... Així que Meritxell ens regala una visió gens edulcorada i des d'una perspectiva diferent de l'embaràs. Benvinguda al club!

(Jo reconec que un llibre no, però algun poema sí que he escrit sobre circumstàncies vitals, com aquest dedicat als fills:

Oasi breu

Perquè li cap el món als ulls i té
un niu de sols enllà de la mirada
és que imagina, tot redó i blau,
un món millor: si no existeix l'oasi
l'inventa nou: només pel seu somrís
jo em donaria tot.

- Josep LLuís Roig, "Oasi breu", Tàndem edicions, 2001.)

40 anys dels primers Premis Octubre

‘Grills esmolen ganivets a trenc de por’ i ‘L’esmorteïda estela de la platja’ foren els llibres guanyador i finalista dels premis Octubre de 1973, els primers, que editats el 1974, marcaren un dels moments clau de la revolta poètica dels setanta al País Valencià i als Països Catalans. Aleshores, el futur de la poesia catalana, es deia, entre altres noms, Joan Navarro i Salvador Jàfer. Quaranta anys després tornem al futur per escoltar de nou aquells poemes, amb una gran festa allà on perduren les revoltes.
Dijous 15 de maig, a partir de les vuit, Joan Navarro i Salvador Jàfer, presentats per Manel Marí, llegiran poemes de ‘Grills esmolen ganivets a trenc de por’ i ‘L’esmorteïda estela de la platja’. Poesia per la revolta publicarà per a l’ocasió una plaquette commemorativa que podreu aconseguir durant aquesta festa imprescindible.
Teniu la informació a:
http://poesiaperlarevolta.wordpress.com/2014/05/09/joan-navarro-i-salvador-jafer-retorn-al-futur/