Els cossos oblidats

Ciutat en diumenge:

Escric un poema que no pot ser escrit,
una hipòtesi que no podrà ser mai demostrada.
Em busque inútilment en la debilitat dels carrers,
passege per les interrogacions inexplicables
del fred humit a les cinc de la matinada.
Cante una cançó per a qui no li agrada la música,
i tinc una cicatriu de solitud als llavis.
Sense il·lusió però, isc de casa
i baixe sense llibertat per l’escala
volguera despullar-me però no tinc roba
i m’amaneix de nit amb una llum desacostumada
i tot l’hivern que cap només darrere una paraula
s’escriu amb un nom subterrani en una ciutat cansada.

Salvador Iborra

El poema està extret d'un article convenient i necessari d'Enric Sanç sobre la mort i la memòria dels poetes.L'article sencer el podeu llegir a:
http://opinions.laveupv.com/4720

Fjällbacka

El Ceic Alfons el Vell ha editat un llibret que duu per títol "Una de lladres i serenos", on trobem diferents tipus de contes relacionats amb la narrativa negra. És molt interessant perquè n'hi ha de molts tipus i alguns m'han interessat força. Sempre he trobat que la novel·la negra és el gènere ideal per als temps de crisi. Temps de crisi moral on ja estàvem enfangats fa uns anys ja i temps de crisi econòmica on vivim ara. Així, jo, des de fa uns anys he començat a llegir-ne, de novel·la negra i fins i tot puc confesssar que m'atrau l'escriptura d'aquesta. Tot tenint en compte que sóc completament incapaç de seguir un model al peu de la lletra.
Bé, en tot cas us deixe amb el conte que vaig escriure per col·laborar en aquest volum i aprofite per a recomanar-vos dues novel·les negres d'autor valencià que han aparegut darrerament: "La mirada del cocodril" i "Dos metres quadrats de sang jove" de la col·lecció de novel·la negra Crims.cat.


Fjällbacka
Dissabte ha dut la seua filla al tennis a les onze d’un darrer dissabte de juny calorós. Té curset. Una hora. S’hi ha endut Crim en directe de Camilla no-sé-què. Una novel·la d’aquelles nòrdiques a les quals la seua germana és tan aficionada. Se la va comprar el dia abans en un supermercat de La Marina, un Eroski. Al costat de Vargas Llosa, dels iogurts, la llet, la cervesa, el fuet i d’altres coses populars.
S’ha assegut a la cafeteria del club de tenis, de cara a les pistes per poder seguir les evolucions de la seua xiqueta. Tan bon punt s’ha assegut, ha passat vora d’ell una xica de vint-i-escaig anys que s’ha adreçat directament als habitants de la taula del costat, d’una franja d’edat similar, per exclamar-se amb aquell accent tan valencià que té la gent d’Oliva quan parla en castellà: He tenido que cancelar la comida con mi madre para poder ir esta tarde a Gandia para comprarme unos zapatos con un buen taconaso para la cena de esta noche. La conversa ha continuat per la mateixa línia, fins el punt que han aconseguit avorrir-lo prou com per redirigir-lo al llibre eroskià.
És definitiu. Camilla Läckberg no li fa el pes. Potser perquè mai no acaba per reflectir un món. Li agrada més l’Asa Larsson, però a la seua germana sembla que tant li és. Ha estat capaç d’anar-se’n de viatge cap al nord només per veure de primera mà els paisatges i llocs de la Camilla.
Pensa, mentre llig mentre pega mirades al tennis incipient i bru de la seua filla. Quan arriba a la pàgina 59, no pot evitar riure. Tota la culpa és dels seus alumnes. Amb tretze anys i totes les hormones per endavant, les classes es tornen, de vegades, peculiars. El cas és que, aquell mateix curs, en una lectura van ensopegar amb la paraula atapeïda. Una paraula bonica, densa, moderadament angoixosa.
Per demostrar que ho havia entés perfectament, Alexandre, llest i viu com una rabosa, va exclamar que les mamelles d’Agnés, la xica més desenvolupada d’aquell grup d’alumnes que oscil·laven entre els dotze i els tretze anys, estaven molt atapeïdes. Es va riure a gust perquè atapeït no és un adjectiu que ell mai haguera referenciat naturalment a mamelles. Però a la pàgina 59 s’ha trobat una frase tan preciosa com seia a la caixa de darrere de la Jonna, amb els pits de silicona ben atapeïts sota el davantal vermell.
S’ha rist. A gust i sol. Ha tancat el llibre, ha vist córrer la filla cap a ell, suada i roja. Després han tornat cap a casa, ha posat i la rentadora, comprat una mica al supermercat, dinat, dormit una estoneta, sopat en una cafeteria vora la platja.
Se n’ha anat a dormir prompte. Però, potser per l’hàbit, s’ha despertat d’hora. Així que, ja despert i desficiós, ha encés l’ordinador. Per mirar el correu, buscar informació sobre on viatjaran a l’estiu, totes aquestes coses. Però no. Perquè en obrir el correu, s’ha trobat una qüestió ben personal:
de:
Marta Pellicer
per a:

data:
30 juny de 2015 0:31
assumpte:
Re: Auxili
Ja saps com és la teua germana. L’altre dia va telefonar-me per anunciar-me que marxava a veure l’Aurora Boreal tot aprofitant per passar per Fjällbacka amb un viatge d’aquells d’avió amb cotxe de lloguer i bungalous que havia trobat a un preu irresistible. Tant, que també me n’havia comprat un, de bitllet. Ja la coneixes, a ella.
De manera que fa vuit dies ens vam enlairar des de Barcelona, primer cap a l’aurora boreal directament per, una vegada aconseguit el fet, dirigir-nos cap a Fjällbacka. Carretera, paisatge, estiu i fred.
Però acabàvem de travessar el cartell de Fjällbacka 2 Km quan el cotxe va impactar contra un sac que hi havia al mig de la carretera. Vam parar per esbrinar si hi havia cap desperfecte quan, en atansar-me a l’obstacle, em va semblar veure una mà humana. Una mà. Una mà amb tot el cos, vestit amb el que pareixia una gavardina fosca. Un abric d’estiu, crec que ho anomenen ells.
Era tard. El sol s'estirava de puntetes per la vesprada gairebé eterna mentre al cotxe ella i jo esperàvem un miracle impossible. Que no va ocórrer. El cos seguia allí. De manera que, finalment, va engegar per conduir fins la comissaria del poblet, preciós, això sí. Allí, la teua germana va parlar en un cert anglés que jo no acabava d’interpretar. A ella la van deixar tancada en una cel·la, es van quedar el cotxe i a mi em van acompanyar al càmping, al bungalou on havíem de passar dues nits i que ara no sé quantes en seran. No tinc res. Tot està al cotxe i no m’han deixat tocar res. Ni mòbil, ni roba, ni res. Per sort, hi ha un ordinador de cortesia des d’on t’escric, perquè sé que estàs de vacances i no recorde el teu mòbil.
Per favor, per favor, posa’t en contacte urgentment amb el consolat o amb qui siga i mira de quina manera em pots enviar diners a nom meu al càmping, que té el detall d’anomenar-se com el poble. L’adreça exacta és: Fjällbacka Camping, Sälvik, 457 40 Fjällbacka, Tfn: 0525-314 90.
No em telefones al mòbil, que no el tinc. En tot cas, pots trucar-me al càmping o escriure’m al correu electrònic. Ràpid, per favor. No sé què fer.
Marta.
I punt final. De manera que, l’endemà, es va trobar a dalt d’un avió camí de Suècia, després d’avisar el consolat, en direcció al càmping de Fjällbacka, on no va trobar ningú, com tampoc a la cel·la on tècnicament havia estat detinguda la seua germana.
Així que, enmig del desconcert, només tenia una certesa: a primeries de juliol, feia un fred que pelava, en aquell poble de postal congelada.

Josep Lluís Roig

Dones i literatura

Dilluns 17, a les 19.30 h. Biblioteca Central de Gandia, sala d'actes.

Dones i literatura. Xarrada i tertúlia sobre escriptores de tots els temps, amb Marta Pessarrodona, poetessa i crítica literària, i Teresa Pascual, poetessa i traductora. Modera: Àngels Gregori.
Col·labora: Saforíssims, SL

Biblioteca Central de Gandia
Convent de sant Roc
Pl. Rei Jaume I, 10 / 46701 Gandia

¿I jo què n'espere, d'una conversa entre dones que han conegut escriptores i escriptors brillants, que alhora formen part d'aquest corrent de lletres i que han demostrat a bastament que no existeix literatura d'homes o de dones, sinó literatura? Doncs això, una conversa sobre algunes de les línies mestres de la literatura. I gaudir-ne.

Teatre a Gandia avui dijous i demà divendres, també, amb l'HOMENATGE A LA PARAULA

Per primera vegada en 18 anys, s'han posat entrades a la venda, al preu més que simbòlic de 3 euros. Per a la gent de Gandia, o voltants, hi ha venda anticipada, de sis a nou de la vesprada, al Serrano, i durant tot el dia a la cafeteria del mateix teatre. Regalen un llibre amb narrativa "negra" i amb el text de l'obra de teatre que es representarà. Molt recomanable.

D'altra banda, avui dijous a les 22 h. es representa al Teatre Serrano també, l'obra "QUatre-cents", una divertida visió dels personatges literaris més importants del nostre segle XV que munten una falla. Molt recomanable, també4. Ací teniu l'enllaç del Teatre Serrano.

O: Llibre d’hores

Tenim, que jo sàpiga, dues presentacions del nou llibre de Joan Navarro:

Dimecres 5 de novembre, a les 20 h, a Ca revolta de València, el llibre ‘O: Llibre d’hores’ de Pere Salinas i Joan Navarro. Amb la presència dels autors, acompanyats de Jaume Pérez Montaner.

Presentació el 7 de novembre a les 20.15 h Biblioteca l’Envic (Passeig de Gregori Maians, 36. Oliva).
” O: Llibre d’hores” de Pere Salinas i Joan Navarro. La presentació serà feta per Octavi Monsonís i els autors.

He de començar per aclarir que encara no m'he llegit el llibre, però m'atrevisc a recomanar-lo pels antecedents, especialment aquell magnífic ATLAS (CORRESPONDENCIA 2005-2007), TANDEM EDICIONS, 2008 dels dos mateixos autors.
En ell, s'estableix un diàleg fascinant entre l'obra gràfica de Pere Salinas i els poemes de Joan Navarro.
M'agrada especialment perquè, acarats als dibuixos, els poemes de Joan Navarro esdevenen diàfans, gairebé tan transparents que els pots superposar l'altra banda.
I, així, el diàleg enriqueix les dues parts: el poemes transmeten les sensacions d'una pintura abstracta i la pintura ens conta les paraules que amagava.
I, encara que no m'he llegit el llibre, us puc avançar un dels diàlegs que ed. 96 ha penjat al web:

35
Traçar les ombres transparents damunt l’arena.
Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no
l’ombra, no el seu nom: el repòs de l’aire, les
escates del peix que remunta el riu de la llum,
la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.

La mirada del cocodril

Aquest dijous 30 d'octubre a les 19 h. a la llibreria de 3i4 (Carrer Sant Ferran, 12, dins del Centre Octubre) es presenta el llibre "La mirada del cocodril" de Juli Alandes, publicat a Crims.cat
Independentment de la presentació i que li acaben de donar, a l'autor, el Premi Andròmina dels Premis Octubre, m'abellia parlar del llibre.
És, aquest "La mirada del cocodril", la tercera entrega del protagonista. El primer episodi a "El crepuscle dels afortunats" (La Magrana) ens presentava un Mosso d'Esquadra valencià/català de personalitat pròpia. Un detectiu atípic en la novel·la negra que tropessava, més que trobava, amb els problemes de les urbanitzacions massives i corruptes i d'altres coses nostres de cada dia semblants en qualsevol poble de la costa valenciana fa uns pocs anys.
Posteriorment, a "La mort mossàrab" (ed. Bromera)va enrere en el temps. Aleshores ens trobem un jove i encara verd policia en una història delirant, on un "blavero" es dedica a assassinar tota persona que ell creu que pot demostrar que català i valencià són la mateixa llengua. De traca i mocador. Molt divertida i bèstia. No s'ha de buscar profunditats, ni personatges redons,... és un divertiment. Molt ben fet, però un divertiment. Jo, personalment, em vaig riure molt.
Però en aquest "La mirada del cocodril" (Crims.cat)trobem un protagonista desmotivat que decideix allunyar-se de la policia "oficial", un personatge molt madur que ens regala, també, una reflexió tan serena com és possible sobre el present polític i social valencià. Amb una història paral·lela (que, evidentment, convergirà a la fi de la història)sobre un assassí sud-africà.
Així, amb dues històries aparentment senzilles que, d'alguna manera, s'enmirallen l'una en l'altra tot aprofundint la reflexió sobre el món on vivim.
És així, una novel·la negra, de crims i investigació però que, en la tradició de la gran novel·la negra europea -en la línia, per exemple, d'Arnaldur Indridason (acaben de traure "El passatge de les Ombres" a La Magrana)- és un llibre que ens parla del nostre present i de com el passat conforma aquest present. Val a dir que, malgrat que ell no ho reivindica, es nota en aquesta novel·la una visió d'historiador, d'aquell que sap que el passat, inevitablement, ens afectarà.
Un parèntesi al respecte: en una revista de moda del mes de setembre, entrevistaven una model brasilera dels anys 70, de cognom Valdes, que raonava que a Brasil els efectes de la dictadura encara es noten ara i que potser es notaran molt de temps. I això que a Brasil la dictadura fou molt més breu. ¿Com, aleshores, ens ha de sorprendre el nostre nivell de corrupció, de degradació, després de patir tants anys de dictadura?
Bé, només em queda recomanar que el llegiu. Hi trobareu un joc d'espills entre la realitat i la ficció.

El laberint de les girafes

El laberint de les girafes

Feia una calor geològica, com nascuda del magma, inaturable. Refugiats a l’aire condicionat de la casa, havien defugit tot el dia el carrer. Els parts meteorològics prometien un canvi a gregal per l’endemà, que faria baixar els termòmetres dels quaranta graus que sobrepassaven ara. No és que els trenta-cinc foren una cosa excessivament desitjable en abstracte, però en aquells moments els esperaven com un descans.
En el desfici, s’havia acabat ja El laberint de les girafes, una novel•la d’aquelles que es podrien incloure perfectament dins de la tradició de la narrativa catalana actual. Allò que se’n diu el corrent principal del cànon. Obres que ell s’estimava i odiava alhora, però que no el deixaven indiferent i que, el que trobava més interessant, tenien certes peculiaritats que la convertien en una narrativa única. Des de contistes com Monzó o Pàmies fins a Llavina, per exemple, des de narradors com el Palol del Jardí dels set crepuscles a la narrativa circular de Baixauli o Company, des de Teixidor o Jaume Cabré a Jordi Cabré i Alzamora, Bofill & Cia... tot aquell tipus d’obres que l’entusiasmaven i alhora, en moments determinats, li produïen una terrible voluntat assassina envers llurs autors.
El narrador fa constar que ha permès aquesta digressió només per explicar el fet que, després de molts dies de reprendre i abandonar El laberint de les girafes, el nostre protagonista finalment l’ha acabada amb aquesta mateixa sensació ambivalent de meravella amb tocs de voluntat eutanàsica. Però l’ha acabada. Just abans de sopar.
De manera que s’anima a encendre el foc per a torrar i encara, mentre creixen les brases, se’n va a comprar la carn, les cebes tendres, una orada, uns espàrrecs, com també una botella de cava d’Anna de Codorniu, que tenien d’oferta. De vi no n’agafa, però ha posat a refrescar abans d’eixir, un merlot de Nova Zelanda que va comprar l’altre dia per pura curiositat vitivinícola.
Sobreviu a les brases, a l’infern que devora el greix, que endolceix les cebes, que condecora en suor la samarreta. Sobreviu.
En acabant, quan ja tothom dorm i la suor s’ha començat a assecar més per la immobilitat que no perquè la nit siga tendra, decideix que vol banyar-se al mar. A la mar. Que la necessita amb urgència, que ja tarda a arribar. Potser un altre dia aniria en un passeig, des de casa, però ara ho vol ja.
Tan bon punt ix de la cotxera que ja nota com algú el segueix. En aquell moment gairebé li és igual. Podria preferir-ho, fins i tot. Aparca vora la sorra, es treu la samarreta, les sandàlies. Comença a córrer per la voreta. Nota com que algú el segueix. Són mínim dues persones. Ell alenteix el pas. Els altres l’atrapen, l’avancen. Continuen.
Es nota suat. S’endinsa en la mar, que l’acull càlida com un cos d’oli dolç. Es deixa acompanyar per les ones. No nada.
Quan torna enfora, la brisa, tèbia, el refresca en assecar-lo. Camina lent fins al cotxe. No vol tornar a suar. No vol patir mai més, encara que sap que això és del tot impossible. Absolutament.
Arriba al cotxe. Arrenca. Uns altres fars, darrere, l’acompanyen.

Josep Lluís Roig