Jo pensava que a la tan lloada constitutció hi havia un article que insistia en què les altres llengües de l'Estat Espanyol tindrien -gaudirien- d'una especial protecció. Això, innocent de mi, significava que el Govern Espanyol vetllaria perquè jo, com a ciutadà espanyol que sóc, poguera triar entre diverses cadenes de ràdio i televisió en la meua llengua -que es parla al lloc on visc des de l'any 1300, aproximadament- i també la premsa, l'educació, les empreses, les denúncies, m'arribarien en la meua llengua...
Jo pensava que el Govern Espanyol no creia que els valencians eren ciutadans de segona. Però es veu que sí que ho pensen. Aleshores -llavors, en eixe cas, doncs-, si el mateix Govern Espanyol es bota la constitutició serà perquè la constitutció es pot botar,no?
Ho dic perquè ara mateix donen la raó als catalans. I que ens vagen furgant, als valencians, que la gallina dels ous d'or pot fartar-se i dir que no, que un matrimoni per a que funcione s'ha de mantenir amb reciprocitat.
Bé, acabe amb un poema que vaig escriure amb una altra intenció però que es pot llegir perfectament en el context actual, que aquesta és la gràcia de la poesia:
En són més, com els salvatges,
i empenyen rere mapes i excuses,
rere les lleis, ordenances i misèries,
rere la pols eterna i els huracans perennes.
Les seves veus raspen les pàgines
dels llibres del teu país.
- Josep LLuís Roig, "Els dubtes i els glaçons", ed. Perifèric (en premsa).
(Els dos últims versos són de Claude Beausoleil, en versió d’Antoni Clapés)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada